divendres, 28 de gener de 2011

Ens creiem mamífers, però som metàfores.

Vicenç Pagès (Figueres 1963)

dijous, 27 de gener de 2011

No estic segur que sigui imprescindible ser-hi i observar per conèixer les coses, però sí que és imprescindible ser-hi perquè les coses et coneguin.


Roberto Saviano, escriptor italià (1979)
La nostàlgia és un ús pornogràfic de la memòria, no només recordem les coses, sinó que les envernissem amb una emoció que explotem fins a límits patològics.


Sergi Pàmies (París 1960)

dimecres, 19 de gener de 2011


Ningú no elabora un pla concret de la seua vida i no deliberem sobre ella més que per parcel·les. Cap vent actua per a qui no té cap port de destinació.


Michel de Montaigne, escriptor francès (1533-1592)

divendres, 14 de gener de 2011

Els nens soldats: "Los Invisibles" (part 5)

Els nens soldats: "Los Invisibles" (part 4)

Els nens soldats: "Los Invisibles" (part 3)

Els nens soldats: "Los Invisibles" (part 2)

Els nens soldats: "Los Invisibles" (part 1)

Epistemologia - Neil Harbisson





Drets Humans - Amnistia Internacional

Declaració Universal dels Drets Humans

dimecres, 12 de gener de 2011

L'HOME ESTÀTIC

Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull
i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l'entén
perquè és mestra d'una escola.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.

Lletra i música: Pau Riba

ÒPTICA d'AUGMENT

Cada vespre a la mateixa hora l'home que viu sol des de fa dies veu amb els prismàtics la dona que viu sola entrant a casa seva a l'altra banda del gran pati interior de l'illa. Amb la finestra oberta la dona fa com si no fos mirada: s'acosta a la cuina, es prepara una copa, s'estira al sofà mentre fa com qui llegeix i la faldilla se li arremanga fins als malucs, es treu la roba i entra i surt del bany mostrant-se i acariciant-se, sempre tenint en compte on hi pot haver la mirada del seu públic. L'home que viu sol fa temps que enyora l'amor de la seva vida, que un dia se'n va anar amb un cop de porta. L'home que viu sol es fa el trobadís pel carrer amb la dona que viu sola, prenen unes copes i se senten contents i tranquils com vells amics. La dona que viu sola li diu a l'home que viu sol si vol pujar una estona i ell diu que sí. I demostra que sap on són els interruptors, on és la tele, la cambra de bany i el còctel que ella es prepara cada dia. Després d'haver-se estimat sense estimar-se gaire, l'home que viu sol s'acosta a la finestra oberta i mira a l'altra banda del pati cap a casa seva. Li sembla veure una silueta coneguda. Allà, al seu pis de sempre, hi ha el gran amor de la seva vida que ha tornat a casa per tornar a començar, però que acaba de deixar els prismàtics abans del segon i definitiu cop de porta.

Per què has vingut

Per què has vingut han florit els lilàs
i han dir llur joia
       envejosa
              a les roses:


mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.


De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.


Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
       i el cantarà l'alosa.


JOAN SALVAT-PAPASSEIT, El poema de la rosa als llavis

dilluns, 10 de gener de 2011

Civilització - Quino

El món sempre peta per l'altre costat - Quino

Quino

La Banca guanya - Quino

ENIVREZ-VOUS / EMBRIAGUEU-VOS

Enivrez-vous

Il faut être toujours ivre. Tout est là. C'est l'unique
question. Pour ne pas sentir l'horrible fardeau du
Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la
terre, il faut vous enivrer sans trêve

Mais de quoi? De vin, de poésie, ou de vertu, à
votre guise. Mais enivrez-vous.

Et si quelquefois, sur les marches d'un palais, sur
l'herbe verte d'un fossé, dans la solitude morne de
votre chambre, vous vous réveillez, l'ivresse déjà
diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague,à
l'étoile, à l'oiseau, à l'horloge, à tout ce qui fuit, à
tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui
chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il
est; et le vent, la vague, l'etoile, l'oiseau, l'horloge
vous répondront: "Il est l'heure de s'enivrer! Pour
n'être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-
vous; enivrez-vous sans cesse! DE vin, de poesie ou
de vertu, à votre guise."



Charles Baudelaire



--------------------------------------------------------------------------



 Embriagueu-vos

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
   Però de què? De vi, de poesia o de virut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.
   I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa,
pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran:  “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.




Charles Baudelaire


-----------------------------------------------------------------------------------------------------------


A raó del Feng Shui de la foniatra (a raó o contra el "seu" elitisme "fenshuinià").



Behind every beautiful thing there's been some kind of pain.


Bob Dylan