Cada vespre a la mateixa hora l'home que viu sol des de fa dies veu amb els prismàtics la dona que viu sola entrant a casa seva a l'altra banda del gran pati interior de l'illa. Amb la finestra oberta la dona fa com si no fos mirada: s'acosta a la cuina, es prepara una copa, s'estira al sofà mentre fa com qui llegeix i la faldilla se li arremanga fins als malucs, es treu la roba i entra i surt del bany mostrant-se i acariciant-se, sempre tenint en compte on hi pot haver la mirada del seu públic. L'home que viu sol fa temps que enyora l'amor de la seva vida, que un dia se'n va anar amb un cop de porta. L'home que viu sol es fa el trobadís pel carrer amb la dona que viu sola, prenen unes copes i se senten contents i tranquils com vells amics. La dona que viu sola li diu a l'home que viu sol si vol pujar una estona i ell diu que sí. I demostra que sap on són els interruptors, on és la tele, la cambra de bany i el còctel que ella es prepara cada dia. Després d'haver-se estimat sense estimar-se gaire, l'home que viu sol s'acosta a la finestra oberta i mira a l'altra banda del pati cap a casa seva. Li sembla veure una silueta coneguda. Allà, al seu pis de sempre, hi ha el gran amor de la seva vida que ha tornat a casa per tornar a començar, però que acaba de deixar els prismàtics abans del segon i definitiu cop de porta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada