Se sent autoritzat per parlar de desesperació, i en aquesta desesperació vol fer arrelar, amb totes les seves forces, la seva fe. Aquestes frases i d'altres que descobreixen alguna cosa apologètica i una autopersuasió insistent, produeixen en mi un so familiar. Em recorden una època en què era terriblement desgraciat, i en què vaig intentar fer-me cristià. Hi percebo allò que vaig conèixer: el mateix desig de ser creient per connectar la pròpia angoixa a una certesa; el mateix argument paradoxal segons el qual la submissió en un dogma contra el qual es revolten la intel·ligència i l'experiència és un acte de suprema llibertat; la mateixa manera de donar sentit a una vida insuportable, que esdevé una successió de proves imposades per Déu: una pedagogia superior, que dóna llum mitjançant el sofriment.
Emmanuel Carrère, "Una novel·la russa", Editorial Empúries , Barcelona, 2008. Pàgina 70
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada